Batejar carrers, imaginar països. Raons del nomenclàtor, de Víctor Balaguer a Barcelona '92

Aquest article analitza el “bateig” dels carrers de l'Eixample de Barcelona, a la segona meitat del segle XIX, i de la Vila Olímpica a finals del segle XX. Els noms dels carrers d'una ciutat articulen un relat, un discurs que sovint planteja un “missatge” (o la intenció d'aquest) per part dels planificadors. A Barcelona, bona part dels noms dels carrers de l'Eixample provenen d'una proposta de Víctor Balaguer aprovada el 1863 i associada a la gran operació que representà el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà. Poques grans iniciatives urbanístiques més, planificades i d'aquell abast, hi ha hagut a la ciutat fins als Jocs Olímpics de 1992. Els Jocs, a més d'obrir Barcelona al mar i de possibilitar el traçat de les Rondes, van suposar l'enderroc i el nou traçat de grans àrees del Poblenou i de la Vall d'Hebron, i en tots dos casos l'Ajuntament va haver de buscar noms per als nous carrers. L'article documenta les opcions preses i estudia quins criteris s'hi van fer servir. També planteja fins a quin punt els dos nomenclàtors, el de Balaguer per a l'Eixample i el de l'equip de Pasqual Maragall per a Vila Olímpica-Vall d'Hebron, presenten un nou repertori simbòlic per a una ciutat que en tots dos casos es volia nova

Art · Humanities · Architecture and Art History Studies · Cultural Heritage Management and Preservation

• The Power of Commemorative Street Names

  Open Access•Maoz Azaryahu•Environment and Planning D…•1996

  Add to list